“El coneixement financer és una forma de llibertat. Moltes persones adultes prenen decisions importants com una hipoteca, una inversió o un testament, sense una base mínima de comprensió econòmica. I això no passa per falta de capacitat, sinó per falta de formació prèvia”, explica Carmen Pérez-Pozo, experta en finances. A més, és CEO del Grup Pérez-Pozo i creadora del Método Circular de Gestión Patrimonial.
L’experta parla de la urgència d’ensenyar finances des de la infantesa: “significa formar ments lliures, capaces de prendre decisions informades i de construir seguretat sense dependre de tercers”, comenta. A més, considera que l’alfabetització financera ha de començar a casa i continuar a l’escola: “Com més aviat entenguem com es crea, es conserva i es transmet el valor, més sòlida serà la nostra societat”.
– Quin hauria de ser el primer aprenentatge financer d’un nen?
El primer aprenentatge hauria de ser el valor del temps i l’espera. Els diners són, abans que res, una eina per organitzar prioritats i entendre que no tot pot tenir-se de seguida. Ensenyar a un nen a estalviar per a una cosa concreta o a planificar una despesa futura és ensenyar-li a retardar la gratificació, que és la base de tota estabilitat financera. En la nostra experiència, quan els nens comprenen que cada decisió econòmica té un impacte, desenvolupen el que anomenem una mentalitat patrimonial: una forma de pensar a llarg termini, amb serenitat, mètode i responsabilitat.
El paper dels pares és insubstituïble. Són el primer exemple de com es relaciona una família amb els diners: si es viu amb ansietat, ocultació o malbaratament, el nen absorbeix aquella emoció. Per això sempre insisteixo que educar financerament no és parlar de xifres, sinó d’actituds.
Els pares poden començar amb gestos simples, com donar als fills petites responsabilitats econòmiques, com decidir què fer amb una part de la seva paga. També poden parlar obertament sobre el valor de la feina, de l’estalvi i de la despesa responsable. A més, compartir metes familiars (“estalviem per a les vacances”, “invertim a la casa”) és bo per ensenyar que els diners tenen un propòsit.
– Quins riscos hi ha si no formem financerament els nens?
El risc més gran és crear generacions que confonguin benestar amb consum. Els nens creixen en un entorn digital on tot sembla immediat: clic, compra, lliurament. Sense educació financera, aquella immediatesa es tradueix en impulsivitat, endeutament i vulnerabilitat emocional. També veiem que aquesta falta de formació implica manca de criteri davant la pressió social o publicitària, una exposició més gran a fraus digitals en l’adolescència o joventut, i una absència total de cultura de planificació, que dificulta la independència econòmica.
– Com es pot ensenyar finances sense caure en tecnicismes?
Amb exemples, històries i decisions quotidianes. A un nen no se li ensenya economia amb gràfics, sinó amb vivències: “Si tenim deu euros, què en fem? En gastem cinc, en guardem tres i en compartim dos?”. Aquesta mena de pràctica val més que qualsevol manual. L’aprenentatge financer ha de ser emocional, visual i vivencial.
– Com influeixen les emocions en la relació dels nens amb els diners?
Les emocions són el primer llenguatge financer. Un nen que creix sentint frases com “no podem permetre’ns res” desenvoluparà por, culpa o rebuig cap als diners. Al contrari, si el missatge són “els diners és fruit de l’esforç” o “serveix per complir somnis”, el vincle serà equilibrat.
– Quin paper hauria de tenir l’escola en aquesta formació?
Un paper decisiu. L’escola no només ha d’ensenyar a llegir o a sumar, sinó a comprendre com funcionen les decisions que sostenen la nostra vida econòmica. Igual que s’ensenyen hàbits saludables o educació ambiental, hauria d’ensenyar-se com planificar despeses, entendre una nòmina o valorar una inversió.
Per seguir llegint aquest article entra en el següent enllaç: https://www.rac1.cat/internacional/20251008/294404/mary-crec-guanyat-nobel-trucada-matinada-spam-perdi-premi.html
