La Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona, del Tribunal Suprem, en la sentència núm. 990/2026, de 24 de juliol, ECLI:ES:TS:2026:3467, analitza els efectes d’una declaració de simulació quan l’impost sobre societats no està prescrit, però sí que ho està l’IRPF corresponent.
L’Administració ha de mantenir una qualificació coherent. La Sala assenyala que, quan hi ha identitat en els fets de cada exercici, l’Administració ha de mantenir la mateixa qualificació i les conseqüències. No pot sostenir, davant d’uns mateixos fets, que hi ha simulació en uns exercicis i excloure-la en un altre pel fet que hagi prescrit la possibilitat de regularitzar l’IRPF.
Conformement a l’article 115.2 de la Llei General Tributària, la qualificació realitzada per l’Administració estén els seus efectes respecte de l’obligació tributària comprovada i, si escau, respecte d’aquelles altres que no estiguin prescrites. Per tant, la qualificació ha de ser la mateixa, encara que els seus efectes només arribin als exercicis no prescrits.
La prescripció no permet alterar els efectes de la simulació
El Tribunal afirma que la prescripció té el fonament en la seguretat jurídica i forma part de la justícia tributària configurada pel legislador. En conseqüència, no cal eludir-ne els efectes mitjançant raons de justícia tributària.
En el supòsit examinat, l’Administració havia d’apreciar la simulació també a l’exercici 2013 i aplicar-ne les conseqüències a l’impost sobre societats, que no estava prescrit. Tot i això, no podia traslladar aquests efectes a l’IRPF de la persona física, en haver prescrit el dret a determinar el deute tributari per aquest impost.
La regularització íntegra inclou els aspectes favorables i desfavorables
La sentència recorda que el principi d’íntegra regularització obliga a regularitzar globalment la situació de l’obligat tributari, incloent-hi tots els aspectes favorables i desfavorables. Aquest principi impedeix que la regularització es limiti a la part que beneficia l’Administració.
La impossibilitat de regularitzar l’IRPF prescrit no autoritza a exigir a la societat el pagament d’un impost al qual, d’acord amb la qualificació administrativa mateixa, no estava obligada. La Sala afegeix que no es pot considerar enriquiment injust el benefici derivat de la prescripció, ja que és l’ordenament jurídic el que impedeix reclamar el tribut una vegada transcorregut el termini legal.
Doctrina fixada pel Tribunal Suprem
Quan l’Administració qualifica una operació com a simulada, ha d’estendre els efectes i les conseqüències derivats de la regularització efectuada als exercicis no prescrits.
Quan, a conseqüència de la simulació declarada en regularitzar l’impost sobre societats, resulti que s’han d’eliminar de la base imposable d’aquest impost els ingressos i les despeses corresponents a l’activitat simulada perquè consideren que, realment, l’activitat la va realitzar una persona física —la situació de la qual ha de ser objecte de regularització en l’impost sobre la renda de les persones físiques—, el fet que operi la prescripció de la possibilitat d’exigir aquest últim impost no permet a l’Administració deixar de ser coherent amb les conseqüències de la simulació apreciada.
Aquesta prescripció no pot enervar l’obligació de l’Administració de ser coherent amb els efectes derivats de l’aplicació de l’article 16 de la Llei general tributària, els quals s’han d’aplicar als exercicis no prescrits.
