El Tribunal Suprem declara impugnable la comunicació de devolució de l’AEAT quan aplica deduccions i altera l’import líquid.
El recurs d’anul·lació ha de mantenir la forma de funcionament
La primera qüestió d’interès cassacional consisteix a determinar si constitueix causa de nul·litat de ple dret ex art. 217.1.b) de la LGT el dictat d’una resolució per l’òrgan unipersonal del TEAC, i resoldre un recurs d’anul·lació formulat contra una resolució dictada per la Sala en virtut de les regles establertes a l’art. 228 i 60 del Reial decret 520/2005, de 13 de maig, que estableix que es resoldrà per l’òrgan que va dictar la resolució.
Sobre això el Tribunal Suprem estableix que, en aplicació del que estableix l’art. 60 del RRVA, quan la resolució que es pretén anul·lar a través del recurs d’anul·lació hagi estat dictada per una sala del Tribunal Economicoadministratiu, no és possible que aquest recurs sigui resolt per un òrgan unipersonal. Això no obstant, aquesta infracció no constitueix un supòsit de nul·litat de ple dret de l’art. 217.1.b) de la LGT, ja que l’òrgan unipersonal que dicta la resolució no és manifestament incompetent.
Els òrgans unipersonals no són diferents del tribunal economicoadministratiu, sinó una de les formes de funcionament. Per això, la infracció de la regla que preveu l’article 60 del reglament no determina la nul·litat de ple dret per incompetència manifesta.
La comunicació de pagament no és un acte merament informatiu
La Sala considera que, encara que l’Administració no dicta ni pot enjudiciar l’ordre judicial d’embargament, en executar-la ha de verificar-ne l’abast i el càlcul. Aquesta actuació administrativa és susceptible de control perquè la deducció implica la terminació del procediment encaminat a la devolució d’una quantitat reconeguda o la minoració del crèdit.
No és un acte de mera informació, sinó una decisió definitiva que suposa la manca de pagament total o parcial de la devolució. L’ordre judicial d’embargament ha de constar clarament determinada a l’expedient, de manera que permeti conèixer-ne la identificació, l’abast i l’aplicació per l’Administració.
Doctrina sobre la comunicació de pagament de devolució
El Tribunal Suprem fixa el següent criteri, que després reitera en altres sentències posteriors, com la núm. 981/2026, de 22 de juliol, ECLI:CA: TS:2026:3514 , o la núm. 974/2026, de 22 de juliol, ECLI:ES:TS:2026:3547:
- L’anomenada «comunicació de pagament de devolució», en la mesura que aplica deduccions i conclou amb la decisió d’alterar la quantitat liquida a favor del contribuent, pot ser impugnada, en la seva aplicació per l’Administració, en la via economicoadministrativa en concórrer els requisits establerts als arts. 226 i 227 de la LGT per a l’admissió d’aquestes reclamacions.
- Quan l’Administració apliqui deduccions que neutralitzen tot o part el pagament a què està obligada, ha de motivar l’acte i incloure en l’expedient els elements necessaris per justificar la seva decisió.
- Quan la raó de la deducció sigui un embargament judicial, l’Administració no pot controlar la legalitat de la decisió judicial, però si està obligada a motivar com aplica l’ordre d’embargament i com afecta el crèdit reconegut a l’obligat tributari, i aquest extrem és susceptible de control a la via economicoadministrativa.
Font: https://www.iberley.es/noticias/el-supremo-permite-recurrir-comunicacion-pago-devolucion-36982
