El Tribunal Suprem (TS) dona carpetada definitiva a la possibilitat de tombar l’obligació que tenen les empreses d’avançar a Hisenda el pagament de l’impost de societats. Les companyies han d’abonar a l’abril, octubre i desembre de cada any un pagament mínim del 23% dels seus guanys i, a la declaració definitiva de l’impost de l’exercici següent, el fisc ajusta comptes (a semblança de la Renda) i, si escau, els torna l’ingressat de més.
Aquesta obligació es va aprovar per primera vegada al Reial decret llei de 2016, que va ser declarat inconstitucional el 2020 per la Cort de Garanties, però que el legislador, avançant-se al nefast desenllaç, va incorporar a la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat de 2018.
El Constitucional ja va avalar el 20 de novembre passat el tipus mínim del pagament fraccionat de Societats. Aleshores la Cort va analitzar si podria vulnerar la capacitat econòmica de les empreses, en haver d’avançar un pagament superior al que els podria correspondre.
La sentència del Suprem d’aquest 20 de febrer analitza la norma des d’un altre punt de vista: si el legislador estava facultat per modificar l’impost de Societats a través d’una llei de pressupostos. L’article 134.7 de la Constitució impedeix al legislador crear tributs a la llei de pressupostos, permetent canvis si la norma del mateix impost així ho autoritza.
La decisió, ponència del magistrat Manuel Fernández-Lomana, conclou que la norma de l’impost de societats permet que les lleis de pressupostos introdueixin i modifiquin aspectes per complir les obligacions derivades del Tractat de la Unió Europea (TFUE). Aquest tractat estableix que els estats membres hauran d’evitar dèficits públics excessius. La sentència assenyala que el Reial decret llei de 2016 va establir el pagament mínim anticipat precisament per assolir l’objectiu de dèficit, i encara que la llei de pressupostos de 2018 no hi faci menció expressa, l’objectiu és el mateix.
“La determinació de la quantia del pagament fraccionat partint del resultat positiu del compte de pèrdues i guanys de l’exercici es manté constant, per la qual cosa és raonable inferir que la raó de la regulació, és a dir, la necessitat de complir els objectius de dèficit públic exigits per les normes comunitàries, també s’ha mantingut constant”, diu. “El que implica que el legislador sí que estava habilitat per regular els pagaments fraccionats en la llei de pressupostos”, conclou sobre això.
A més, assenyala que el Constitucional, a la decisió de novembre que va avalar aquestes bestretes, va assenyalar que els pagaments fraccionats són una integració autònoma (i, per tant, amb menys protecció constitucional) que no integra el contingut de l’obligació principal. Per tant, el TS indica que aquests avenços no estan inclosos en la prohibició de no crear o modificar impostos si la norma no ho habilita.
Primer pagament del 2018
D’altra banda, el Suprem assenyala que com que la Llei de pressupostos del 2018 va entrar en vigor el juliol d’aquell any, no s’aplica a la primera bestreta de Societats que es va haver d’abonar a l’abril d’aquest exercici. Indica que encara que la norma establís que s’havia d’aplicar des de l’1 de gener de 2018, l’abril d’aquell any encara estava vigent el Reial decret llei de 2016 (anul·lat el 2020). Per tant, conclou que els canvis que recull la llei de pressupostos no són retroactives sempre que deixi fora el primer pagament de l’any.
Pel que fa a les devolucions que ha de fer Hisenda pels pagaments fraccionats de 2016, 2017 i el primer trimestre de 2018, recorda que si abona tard els interessos sobre la quantia principal, ha de pagar interessos de demora sobre aquests interessos.
