La Sala del Penal del Tribunal Suprem, en la seva sentència del 7 de gener de 2025, ha afirmat que l’Administració tributària no pot perseguir penalment deutes fiscals prescrits, tot i que el delicte fiscal tingui un termini de prescripció superior al del deute tributari (5 anys).
El supòsit fàctic enjudiciat es basa en la transmissió d’un immoble per valor de 4.201.741 euros, dels quals la venedora va percebre un milió en el moment de la firma, quedant la resta del preu subjecte a ajornament.
En incomplir el pagament total, el contracte va quedar resolt, quedant-se la venedora en compliment de la condició resolutòria amb la quantitat ja abonada.
Tot i això, aquesta no va reflectir l’ingrés en la seva declaració de l’IRPF, per tant, va motivar la intervenció de l’Agència Tributària, la qual va traslladar a la jurisdicció penal l’existència de presumptes indicis de delicte fiscal.
El Jutge Penal va absoldre a l’acusada en considerar que l’administració ja no tenia dret a liquidar l’IRPF corresponent al període 2010, per haver prescrit el dret de l’Administració a la seva liquidació.
L’Audiència Provisional va confirmar aquesta decisió en desestimar el recurs d’apel·lació.
A judici de l’advocacia de l’Estat, el fet d’haver prescrit el dret de l’administració a determinar el deute tributari, no afectaria gens la protestat d’enjudiciar els delictes, ja que han de ser els tribunals de l’ordre jurisdiccional penal qui valorin l’actuació delictiva de l’obligat tributari, estant ells qui determinen en sentencia l’import del deute tributari deixat d’ingressar.
El que prescrivia, en definitiva, és el dret de l’Administració a determinar el deute tributari mitjançant la liquidació i a exigir el pagament dels deutes liquidats, no l’activitat de comprovació.
El Tribunal Suprem va introduir una distinció fonamental: si bé l’extinció del dret de l’Administració per liquidar el deute no implica automàticament la prescripció de l’il·lícit penal, aquest no pot traduir-se en una reactivació de les potestats administratives d’inspecció i comprovació sobre exercicis prescrits.
En aquest sentit, l’Alt Tribunal subratlla que el dret a comprovar i investigar que assisteix a l’Administració conforme l’article 66 bis LGT no pot operar amb efectes retroactius quan ja s’ha consumit la prescripció del tribut en qüestió.
El Tribunal emfatitza que l’article 115.1 LGT únicament permet actuacions de comprovació respecte de períodes prescrits quan aquests resulten imprescindibles per determinar la tributació d’exercicis no prescrits, però no per fonamentar l’exigibilitat d’un deute ja prescrita.
El “dret a comprovar i investigar” que assisteix a l’Administració Tributària per l’article 66 bis LGT no experimenta una “extravagant resurrecció” en els casos en què, ja prescrita la seva capacitat de comprovar i investigar, encara no ha passat el termini de 5 anys fixat per la prescripció del delicte.
L’Advocacia de l’Estat defensa una capacitat indagatòria “cap enrere” que manca de tota cobertura legal.
El legislador no autoritza, fora dels casos previstos en els articles 66 bis i 115.1 LGT, una projecció retroactiva de les facultats d’inspecció respecte d’exercicis prescrits que, lluny d’afavorir al contribuent, l’exposen a una nova fiscalització que desborda el límit del termini prescriptiu fixat per l’article 66 LGT.
En efecte, una altra cosa és que la no prescripció del delicte fiscal autoritzi els òrgans d’inspecció a continuar executant activitats de comprovació i investigació respecte de deutes formalment prescrits i, per tant, no fiscalitzables per l’Administració Tributària.
Transcorreguts els 4 anys fixats per l’article 66 a) LGT, prescriu el dret de l’Administració “…per determinar el deute tributari mitjançant l’oportuna liquidació”. I aquest tancament a la capacitat indagatòria de l’Estat només la modula el legislador quan es tracta d’obtenir dades, no per exigir un deute ja prescrit, sinó per determinar les quantitats exigibles en altres períodes impositius no prescrits.
En suma, no pot considerar-se delicte contra la Hisenda Pública una imputació fonamentada en deutes tributaris que es troben prescrites.
